Els darrers anys del segle XVIII i les dues primeres dècades del segle següent Espanya va viure una profunda convulsió, de la qual no es podia escapar Menorca, que fou fortament afectada per la guerra angloespanyola (que originà el darrer domini anglès, 1798-1802) i la Guerra de la Independència entre el 1808 i el 1814.
En aquest breu període, cinc autors, tres britànics, Willyams (1798), Walsh (1803) i Carr (1809), i els francesos André Grasset de Saint Saveur (1807), que escriu la relació més completa de tots, i Laborde (1808), van parlar sobre l’illa. Tal vegada com a resultat d’una etapa especialment turbulenta, les notícies que ens proporcionen no són tan completes com les dels escriptors del segle anterior, amb els qual mostren, d’altra banda, un apreciable continuisme.
Segons Carr, a Menorca la terra és rica i prolífica i es ven a un preu molt alt. Es cultiva sobretot blat, ordi i blat d’indi. D’altra banda, com la majoria dels viatgers, lloa la profusió de fruites i verdures que es fan en els fèrtils barrancs o petites valls de l’illa, on la terra té més fondària. Per Grasset les millors hortalisses són les faves, els fesols, les mongetes, les cebes, les carabasses i els tomàtics; les colflors i els bròquils són també de bona qualitat. La lletuga és fada i es mescla habitualment amb créixens. Les síndries són suculentes i molt refrescants.
No hi manca la fruita: llimones, taronges i magranes són molt saboroses, així com la fruita de pinyol, i entre la de llavor hi ha excel•lents peres d’estiu i d’hivern, que gaudeixen d’una bona reputació. L’illa compta amb moltes figueres, d’un fruit excel•lent, però per damunt de totes les fruites destaca el raïm, que segons Walsh és excel•lent i es fa amb gran abundància.
Grasset indica que els menorquins produeixen una gran quantitat de vins negres i blancs, més que suficients per al seu consum particular, i que són de molta bona qualitat. L’autor explica que n’ha begut de cinc i sis anys equiparables als magnífics vins francesos de la Borgonya; no debades, els illencs conreen la vinya amb un esment especial.
Carr assenyala que els principals arbres del país són oliveres nanes, escasses figueres, pereres espinoses i murtra salvatge de fruit dolç i amarg; el garrofer no és conegut, la qual cosa és incongruent amb les afirmacions dels escriptors del segle anterior. Grasset fa notar que l’olivera creix pertot, però els pagesos només extreuen un volum molt minso d’oli de les seves olives; sostenen que els vents del nord les assequen. Les fan adobar per a menjar-les, però la preparació és tan deficient que al foraster li costa pena d’acostumar-s’hi. Les tàperes s’empren molt en la cuina de Menorca.
Igual que al segle anterior, els autors proporcionen poques referències sobre la carn, que no sembla que fos excessivament abundant ni objecte d’exportació. Segons Grasset la carn de be és molt apreciada. Els porcs són enormes i molt grassos. Els menorquins tenen la mateixa afecció per a aquesta carn que els mallorquins. A la tardor els crien amb aglans i després es tanquen i es nodreixen d’ordi. La llet de vaca és escassa i s’empra quasi íntegrament per fer formatges, que són extraordinaris. Alguns particulars fan una petita porció de mantega, però únicament per consum propi. Es fa algun ús de la llet de cabra, però no de la d’ovella.
En canvi, els escriptors coincideixen en la profusió de caça i pesca de l’illa. Els mercats són ben aprovisionats de peix tot l’any, que és un dels principals aliments dels illencs, els quals, en general, mengen poca carn. Carr explica que es cacen aus salvatges per totes bandes i també es pesca un peix superb, però la vida és més cara que a Mallorca..
Per Willyams a Menorca hi havia moltes perdius, la caça de les quals constituïa un bon esport per als oficials anglesos. Grasset apunta que abunden els conills i així mateix hi ha excel•lents perdius roges, guàtleres, tords i coloms salvatges, dels quals se’n consumeixen les cries. Hi ha un gran nombre d’eriçons, que els autòctons devoren amb delit. Carr té una percepció idèntica quan informa que el menjar dels pagesos és igual que a tota Espanya, excepte que es cruspeixen els eriçons
Segons Walsh, la mel de l’illa és famosa des de fa molt de temps per la seva delicadesa i la finesa del seu gust. Grasset confirma que la mel té una grandíssima reputació, però la quantitat que se’n recull no permet de fer-ne un article comercial prou interessant; de fet els illencs la reserven per fer-se presents.
Pel que fa als allotjaments, la informació que anoten és molt parcial. Grasset comenta que a Alaior hi ha una fonda anomenada “casa del Rei”, a qual el viatger no gaudeix de cap comoditat. Els llits són bruts i dolents i el menú es redueix a ous, formatge dolent, un vi horrorós i pa negre i per rematar-ho “aquí com a tota Espanya, les posades són molt cares”. En el cantó oposat, Carr va emprendre una excursió a la muntanya del Toro on els monjos els van servir un vi superior, pa i formatge de l’illa, que van trobar molt bons.
Alfons Méndez és membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i pots seguir els seus articles al blog “Qui compta, s’erra”