Quan arribava el mes de setembre era temps de tornar a l’escola, de retrobar-te amb aquells amics, pocs, que no havies vist al llarg de l’estiu. Era tornar a la rutina després d’uns mesos de campaments a La Vall, de festes de poble, de “guateques” a colque casa quan els pares no hi eren… Era temps de llibres dins les maletes penjades a l’esquena -encara no eren motxiles-, d’anar a l’escola a velo -bicicleta a Menorca-, i també aquell inici de curs era el temps de menjar gínjols.
Els que fregam la cinquantena sentíem passió pels gínjols, i es notava amb els pinyols que hi havia al terra al pati de l’escola o pels carrers dels voltants. Jo record que els anava a comprar a ca na Nyi-nyà a s’hora des “recreo”, i més d’una vegada, al sortir de classe ens reuníem uns quants per anar a agafar gínjols, que encara eren més bons que els comprats. Temps de records, bons i dolents, però records tan sols. Avui en dia encara hi ha botigues de queviures i colque supermercat de capital menorquí que ven els gínjols, però Déu meu a quin preu, a més de 5,50 euros el quilo. Si ens haguesin dit que pagaríen més de 900 pessetes per un quilo de gínjols, crec que més d’un hagués pensat en comprar un hortal i sembrar-lo de ginjolers.
Segons l’enciclopèdia, “el gínjol és una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. És molt similar a una pruna d’aspecte, però el seu gust recorda més aviat al de la poma. Els gínjols són rics en sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma i també les prunes. És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. El gínjol fou el símbol del silenci a l’antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regió de l’Emília-Romanya es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna. A Menorca, cada casa tenia un ginjoler sembrat al pati i es collien els fruits i es deixaven assecar per a després elaborar amb ells un xarop que empravem per a combatre la tos i les afeccions del coll.
Segons Plini[3] els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l’abric de l’aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler. Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes, encara és costum menjar gínjols a la tardor a les nostres illes, com també al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Amb el gínjol es pot preparar l’allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides. També hi ha que els fa al forn, com s’hi fan les pomes, també confitures, xarops i fins i tot a Itàlia, a la regió del Vèneto es fa un licor de gínjol, anomenat brodo di giuggiole.
També dins la cultura popular es fa un símil entre els gínjols i els testicles, amb dites com “Tenir gínjols”, “Quins gínjols que tens” o “No tens gínjols”…, però aquestes no entren dins el nostre apartat de gastronomia, on sí que podem reivindicar la recuperació del costum de menjar gínjols, una petita fruita de la tardor i ben nostrada.
COMPOTA DE GÍNJOLS
Ingredients: 2 quilos de gínjols madurs, mig quilo de sucre, dues escudelles d’aigua de cisterna i un blanc d’ou.
Elaboració: Retarem els gínjols i els hi escapçarem el capoll. Deixam escórrer i els posarem dins un tià de terra (greixonera de fang) que no haguem emprat mai per a fer sofregits, ni peixos o carns al forn, només plats de rebosteria com per exemple el cuscussó. Dins una olleta de ferro fus o esmaltada, també les d’acer inoxidable -la qüestió és que no s’aferri- clarificam l’aigua amb el sucre i el blanc d’ou. Remenam hi ho duim al foc, que ha de ser ben viu. Quan comenci a bullir ho treurem tot d’una perquè no s’ens triï. Escumar i deixar reposar defora del foc uns 5 minuts, no més, i tornam a fer el mateix dues vegades més. Després colarem l’amívar resultant. Posarem aquest sucre clarificat damunt els gínjols que teníem reservats al tià de terra i ho deixem reposar 5 hores o bé com fèien antigament tota la nit. Passat aquest temps recuperam el suc i ho tornam a posar al recipient que hem emprat per a fer el sucre clarificat o almívar i ho fem bullir per tal de concentrar el sucre. Quan hagi arrancat el bull ho vertim damunt els gínjols. Repetim aquesta operació tres o quatre vegades. Després es posen els gínjols dins pots de vidre i es cobreixen d’almívar i guardam al
rebost.