La dieta menorquina (5). Manifest per a un fast food menorquí (Pep Pelfort)

Fent una petita deconstrucció culinària dels manifestos que es van posar de moda en les avantguardes artístiques del segle XX (surrealista, futurista, dada), afirmarem: Un oliaigua amb figues és més bell que la Victòria de Samotràcia. Un formatjada conté més càrrega conceptual que un Tàpies. La perfecció d’un plat és tan fascinant com el David de Miquel Àngel. Un bon formatge de Menorca fa més salivera que qualsevol obra d’en Barceló. Una panadera pot ser més creativa que qualsevol Miró. Un tià de tords evoca més el paisatge que qualsevol pintor naturalista. Menjar fava i fideu és més “fauvista” que un Matisse.

Per convertir en extraordinari el quotidià i el quotidià en extraordinari, necessitem sublimar tot allò que toquem: allò que es mira, s’escolta, es llegeix, s’ha de transformar en bellesa. Ens alimentem de poesia, música, escultura, pintura, cinema, fotografia. Però no podem oblidar sublimar i transformar en bell l’instint alimentari. El seu potencial de bellesa provindrà bàsicament del gust i l’olfacte però també‚ si volem, de l’oïda, la vista i el tacte. Allò que mengem es pot convertir, per imaginació o tradició, per misteri creatiu o alquímic, perquè som allò que mengem, per plaer gustatiu o composició pictòrica, en obra d’art. Cap més obra d’art permetrà una interacció tant estreta entre l’artista, l’obra i l’espectador: l’espectador ingereix l’obra. Cada molècula de l’obra passa a formar part de l’espectador i, qui sap, si generarà un altre acte creatiu en el seu cervell. Finalment, tancant el cercle de misteri creatiu, l’espectador farà una deposició amb l’obra: bell com l’encontre d’un vermell d’ou i un got d’oli sobre la taula de la cuina.

És evidentment un art efímer, però hem crescut i subsistim ingerint petites obres d’art: només ens falta decidir que ho són, en un gran ready-made diari. Aleshores, si l’emoció i la salut l’obtindrem d’una recreació de la tradició, perquè no creem un fast food menorquí que alimenti el nostre dia a dia?. Fugint d’influències mal païdes podem substituir amb millor resultat i arrelats a la terra qualsevol pizza per una coca amb tomàtics o sobrassada, un burguer dubtós per un cóc amb pilotes, un kebab fora de lloc per una formatjada perfecte, una tempura japonesa per qualsevol raola menorquina. I hi sortirem guanyant, tant a nivell gastronòmic com sanitari. Per exemple, menjar peix cru perquè està de moda comporta un risc important: el cuc paràsit anisaki, responsable d’una greu malaltia, només es destrueix cuinant el peix a una temperatura de 60ºC durant 10 minuts o bé congelant el peix a -20ºC durant 24 hores. No cal insistir gaire en els riscos per l’obesitat, especialment infantil, del menjar ràpid entès a l’americana. El mediàtic Jamie Oliver ha fet espectaculars demostracions al respecte així com una molt lloable campanya per dur alimentació de qualitat a les escoles.

Un altre activista, Joseph Bové, es va guanyar la fama per destrossar amb el tractor un establiment de la més famosa cadena de menjar ràpid pel valor simbòlic que això comportava des de l’òptica d’un sindicalista dels pagesos francesos. Aquesta mena de nou Astèrix ecologista, té uns principis d’un sentit comú revolucionari: reclama el dret de cada comunitat a nodrir-se ella mateixa (en diu la sobirania alimentària). És possible alimentar a tota la població amb una agricultura i ramaderia adaptada i respectuosa amb l’entorn i la tradició del lloc. Reivindiquem aleshores posar de moda un fast food menorquí, amb productes i receptes autòctones, que van sobrats de qualitat i intel·ligència adaptativa. Seria molt més sa, barat i amb qualitat gastronòmica, a part que els turistes s’entusiasmarien. A la capsa de menjar pels fillets, s’hi podria incloure com a joguina una fona. Un dels possibles eslògans seria “avui menja capons i gallines i demà menjarà sardines”. I en cas que el nostre activisme ens empenyi a fer més accions contra les multinacionals, com que som pacífics, en lloc d’entrar amb el tractor a demanar un “àpat feliç”, el què farem serà, simplement, no entrar-hi.

Pep Pelfort

Article publicat al Diari Menorca el 6.5.2014

,
One comment on “La dieta menorquina (5). Manifest per a un fast food menorquí (Pep Pelfort)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>